La película "El Gran Silencio" sigue en cartelera. Casi tres horas de silencio en la cartuja de la Grande Chartreuse, en los Alpes franceses, las estaciones que se suceden sin ruido, la naturaleza que cambia de tonos y sabores, nieves, lluvias y vientos, silencio de unos hombres que hablan para sí y para Dios. Y así toda una vida.
Me dicen que ha sido un éxito de público. La noche que asistí a su pase también el silencio en la sala llena a rebosar era absoluto. El film era en versión original, en francés y alemán, pero daba lo mismo. Prácticamente no se habla en toda la película al margen de un cartujo ciego que en dos minutos explica el por qué del silencio vital de la existencia en la Chartreuse.
El silencio es un auténtico lujo en los tiempos que corren. No existe en las viviendas modernas, en las calles, en los aullidos radicales de los conciertos de "rap", de "heavy metal" o de "acid rock". Estamos ante una gran conspiración del ruido contra los privilegios del silencio, de la reflexión, de la cortesía, del pensar, de la educación.
Pascal ya lo dejó dicho como recuerda George Steiner en su reciente libro "Elogio de la Transmisión": si se consigue estar sentado en una silla, en silencio y a solas, en una habitación, es que se ha recibido una buena educación.
Un amigo mío notario me suele comentar que si alguien se detiene a pensar en silencio durante media hora, toma unas notas y después escribe o habla de lo que ha pensado, el estupor puede ser general.
No me veo recluido por vida en una Cartuja. No sería capaz. Pero sí que admiro la rotundidad del silencio en una rutina inalterable. Me fascina este silencio de eternidad pero me intriga más pensar qué pasa por las mentes y los corazones de quienes se han impuesto callar como norma conviviendo con otros hombres que tampoco hablan.
"El Gran Silencio" es una bofetada a una sociedad que no busca la sabiduría, el conocimiento desinteresado, la creación de la belleza. Hacer dinero y saturar nuestras vidas de bienes materiales cada vez más superfluos es una pasión vulgar.
Decía Goethe en sus conversaciones con Eckermann que "todo lo grande e inteligente es siempre minoritario. Ha habido ministros que tenían al pueblo y al rey en contra y que, aún así, lograron imponer en solitario sus grandes proyectos.
El poeta de Weimar era un elitista, un privilegiado, que decía que no cabe pensar que pueda popularizarse el entendimiento. Puede ser que se vuelvan populares los sentimientos y las pasiones, pero la razón siempre estará sólo en posesión de unos pocos destacados".
Es la tesis que recogería Ortega y Gasset en su "Rebelión de las masas" y que todavía es vigente para muchos en estos tiempos de globalización. Beethoven, por ejemplo, compuso su Sinfonía Coral, la Novena, estando más sordo que una tapia. Es otro momento de creatividad sublime envuelta en el silencio, como recuerda el propio genio en la reciente película "Copying Beethoven".
Recomiendo cultivar el silencio para defendernos del ruido ambiental que penetra hasta los tuétanos y nos convierte en masas amorfas. El silencio también es cultura. La de un pastor de ovejas, por ejemplo, es inmensa.
Decía nuestro Josep Pla en uno de sus Homenots que "la cultura no tiene nada que ver con los libros. La cultura es un determinado estado de espíritu, una comprensión, una tolerancia, una hospitalidad. He conocido muchos analfabetos totales o semianalfabetos incomparablemente más cultivados, más culturales, que tantos intelectuales intrigantes, fanáticos, peligrosos, que también he conocido".
Lluís Foix
05/01/2007
MODERNITZAR L'ESQUERRA?
Amb aquest mateix títol però sense el signe d'interrogació, no fa masses dies que en El País va aparèixer un article signat per Anthony Giddens, el professor de la London School of Economics que va configurar per els "labor" la tercera via política que va adoptar en Tony Blair.
No hi ha cap dubte que Giddens es un pensador d'esquerres a les que defineix per defensar els principis de: progressisme, solidaritat, igualtat, proteccionisme social de l'Estat, als que proposa afegir la "modernització contra el conservadorisme". I tot seguit ens explica en què consisteix això de la modernització, suposo que per que ho deu veure com molt necessari per els seus correligionaris. En què consisteix això de la modernització necessària per el que Giddens anomena " conservadors de la esquerra" com els "Graques" francesos, tot advertint que no s'ha d'identificar necessàriament la dreta política amb el conservadorisme.
Doncs en primer lloc modernitzar-se consisteix en abandonar el "antiglobalitzacionisme" per elaborar polítiques per preservar els valors de l'esquerra en la era de la globalització.
En segon lloc creu necessari abandonar l'adjectiu socialista, concepte -mot que considera una "etiqueta d'un projecte mort" (sic). Com que això pot ser considerat escandalós per molts correligionaris, ho aclareix molt be per que ho diu i en poques paraules que reprodueixo sense traduir : "El socialismo .... se basaba en la idea de que los mecanismos de mercado pueden sustituirse por una economía regulada y en la tesis de que es posible superar el capitalismo con una sociedad muy distinta. El socialismo fue hijo de la sociedad industrial, mientras que ahora vivimos en una sociedad posindustrial (globalizadora) con una estructura de clases distinta y una dinámica diferente"
Finalment, Giddens en aquest article, analitza la evolució de la Internacional Socialista durant el segle XX i com abandona els principis revolucionaris per assumir els de la democràcia primer, abandonant finalment el seu objectiu inicial de imposar el "triumfo del socialismo en el ámbito internacional" (sic).
Es esperançador veure que s'obre una oportunitat per a que apareix-hi el "principi de Saramago", que es manifesta per la creença de que res es cert fins que no ho diu un dels nostres. Ho ha escrit en Giddens i ara se'n podrà parlar.
Potser veurem que ser d'esquerres es una sensibilitat i no una idea política vigent i que les polítiques venen emmarcades per les necessitats, les utilitats i l'eficàcia. La dreta i l'esquerra serà potser a partir d'ara més una qüestió estètica que ideològica si ens atenem a la eficàcia de les solucions proposades per fer front a les necessitats.
A.O.B.
12 de Setembre 2007
Escoltar Steiner
<!--[if gte vml 1]>
CARME PERIS
George Steiner és la persona més lúcida que conec. Quan dilluns l'escoltava al Saló del Tinell mentre ens convidava a imaginar el futur -ell en deia Remembering the future-, pensava en les moltes hores que he dedicat a llegir pràcticament tota la seva obra. Seguia atentament el que deia i ho relacionava amb el seu vast univers de coneixements de literatura, història, filosofia, ciència i humanisme. Steiner és un dels molts jueus que han influït decisivament en la meva manera de pensar i de ser. "En el meu poble de Cambridge -ha dit en alguna ocasió-, parlar és com respirar, és l'alè de l'ànima. La paraula és l'oxigen del nostre ésser i del nostre pensament".
LA GRAN CULTURA NO ÉS ABASSEGADORA, no s'imposa, està carregada d'inseguretats i de dubtes. Hi ha qui ha resumit el pas de Steiner per Barcelona dient que "Europa fa pudor de diners" i que cal obrir les finestres perquè hi entri la cultura reflexiva, que no té res a veure amb una generació de joves que als trenta anys tenen com a màxima ambició convertir-se en milionaris. Un pensador no cal que sigui optimista. Simplement ha de preveure les actituds pròpies de la condició humana, imprevisibles i canviants. Tant les que enalteixen la persona com les que la degraden. El misteri del pensament humà és la seva capacitat de crear i de manipular la realitat encara que arribi a un punt en què troba el principal desllorigador de l'inexplicable. "No s'explica -ha escrit Steiner- que el poble més culte, més avançat i més preparat com era l'alemany dels anys trenta caigués en la depravació humana i moral que portà a Auschwitz".
EL QUE PASSA, HA PASSAT, i ni tan sols Déu pot esborrar les accions de l'home en el curs de la història. En una exhibició de cites que anaven des de sant Agustí fins a Brecht, passant per Heidegger i Hawkings, el pensador es va entretenir a parlar de l'espai i del temps, les dues coordenades que han preocupat els filòsofs de tots les escoles i les èpoques. Respecte al temps, ens parlava de l'acceleració de la temporalitat fins al punt que el temps és el bé més preuat i més escàs de tots. "Poc hem avançat -deia- si no tenim temps per treballar tranquil·lament, de gaudir del lleure, d'haver caigut en l'eslògan del capitalisme americà, que diu allò de Time is money". La pressa perpètua no ens porta enlloc, ens converteix en autòmats, ens priva de la facultat d'utilitzar el temps per pensar, per construir i per fer més humana la convivència. No és el temps del rellotge, ni el temps dels fulls del calendari que va passant de forma inexorable. És el temps de l'esperit que ens porta a anar endavant, en contra i damunt dels obstacles. En realitat, l'obstacle atreu magnèticament la ment humana.
PARLANT DELS INDRETS DE LA MEMÒRIA on s'han comès totes les barbaritats i també s'han viscut totes les grandeses, Steiner apunta un cert optimisme en dir que és convenient transformar el lloc de la memòria en el lloc de les possibilitats.
EUROPA NO ÉS HOMOGÈNIA. Ni per la seva història, ni per la seva cultura, ni tampoc per les seves identitats nacionals. Europa s'ha fet acollint els que han arribat de l'est, de l'estepa, dels territoris balcànics, barrejant llengües, cultures, religions i actituds vitals. Europa és un espai en el qual cada nit de l'any centenars i centenars de persones intenten entrar, perquè l'horitzó de la seva vida adquireixi una nova dimensió, més digna, més humana i més rica. S'ha d'acollir aquesta onada massiva de nouvinguts. Explicant-los el que és i significa el Partenó d'Atenes, però també sabent que ells aporten valors que potser aquí hem oblidat i que d'alguna manera es tornaran a incorporar a les nostres maneres de fer i de ser. Steiner recordà una de les definicions que feia Dostoievski quan parlava que Europa és un cementiri. Ben mirat, ho és. Segurament és el lloc del món on s'ha mort més persones per qüestions ideològiques, econòmiques, religioses i nacionals. És la part del món on s'ha pensat més, s'ha discutit més, s'ha inventat més, i on hi hagut més controvèrsies constructives. Però, a la vegada, és el lloc on l'odi i la incomprensió han deixat petjades més perdurables i han creat aquest cementiri inesborrable de la memòria.
STEINER ÉS PESSIMISTA QUAN MIRA ENRERE, però creu que hi ha possibilitats de pau i convivència sempre que s'accepti la tolerància mútua, el respecte a l'altre, un espai on cadascú se senti com un convidat en casa aliena. També els amfitrions han de ser convidats per al que aporten els que vénen. Els diners no han de ser el privilegi de quatre espavilats, sinó que han de ser repartits de forma més equitativa, més justa. No hi pot haver tanta diferència entre el que guanyen els mestres, els metges, les infermeres, els professors d'universitat i els funcionaris públics amb el que en un sol dia pot enriquir un ciutadà que sap aprofitar-se de les sobtades variacions dels mercats i fer-se milionari.
STEINER ENS DIU QUE HEM DE PROTEGIR l'esperança per no convertir-la en una refugiada de la vida. Per a aquells que es fixen més en el pessimisme intel·lectual de Steiner que en el seu optimisme, els repetiria el que afirmava en la conferència, que aviat es publicarà en forma de llibre: "Aquells que no han estat militants dels seus somnis, han nascut vells". Aquestes reflexions són una barreja del que deia aquest venerable pensador amb els records de les lectures dels seus llibres. Escoltar Steiner és un privilegi.
Lluís Foix / Periodista
Article publicat al diari "Avui" el 24 d'octubre de 2007
