Fundacio Cercle per al Coneixement

  • Augmenta la mida de la font
  • Mida de la font per defecte
  • Disminueix la mida de la font

Neocons

Correu electrònic Imprimeix PDF

Si "el liberalismo es pecado" el mot neocon es un insult. Però sabem de quina mena de liberalisme parlem quan emprem el mot neocon? Coneixem els principis que defensen els neo-conservadors i que els diferencien del conservadors tradicionals? Per què el mot neocon es considera ara i aquí un insult? Segurament no es tan per els principis bàsics i el cos de pensament que el sustenten com per la vinculació que s'ha fet amb les polítiques de la administració Bush. Però el cert es que el neo-conservadurisme es, de molt, anterior a la administració Bush i es més que probable que aquesta administració no només n'hagi fet una mala aplicació en la seva gestió si no que no participi de molts dels seus principis.


No ens interessa ara el neo-conservadurisme americà i la seva vinculació amb la política de la administració Bush sense abans conèixer els seus postulats bàsics , els seus orígens, les relacions amb les altres doctrines americanes de política exterior o les diferencies amb el conservadurisme clàssic


Els orígens del neo-conservadurisme americà els trobem en el City College de New York on estudiaven un grup d'intel·lectuals jueus recentment immigrats en els anys 30 que estant altament polititzats, eren de pensament trotskista i profundament anti-stalinistes. Eren comunistes que entenien la brutalitat del sistema stalinista i que els esdeveniments internacionals varen fer-los migrar cap a un radical anticomunisme per raons molt diferents dels que motivaven a la dreta tradicional a ser-ho (el seu ateisme, l'anti-mercat o ser el sistema d'una potencia hostil). Aquest grup simpatitzava amb els mateixos objectius socials del comunisme però entengueren a temps que el "socialisme real" s'havia convertit en un sistema monstruós a la URSS, que ja no perseguia els objectius que pregonava. A principis dels anys 40 tots els membres del grup ja havien abandonat el marxisme.


A mitjans dels anys 60, molts dels membres d'aquest grup professaven en prestigioses universitats. Varen tenir que sortir en defensa de les institucions atacades per una nova generació d'estudiants radicals (el moviment de la Nova Esquerra), que oposant-se a la guerra del Vietnam considerava que les universitats eren esclaves del sistema capitalista i al servei del imperialisme americà. Era un moviment simpatitzant de Mao, Ho Chi Min, Castro i del sandinisme. Com que els vells professors encara veien amb bons ulls els programes socials per abordar les causes de les desigualtats del tipus del estat de benestar europeu, varen crear una revista per donar una visió crítica als problemes: The Public Interest. Des de aquesta plataforma varen fer un posicionament molt crític amb els processos d'enginyeria social, els seus límits i els perills que comporten les actuacions estatals que alteren les relacions socials orgàniques basant-se en les experiències tan de la URSS com les mateixes americanes de la Gran Societat de L.B. Johnson. Per analitzar les qüestions de política exterior del Estats Units varen crear un altre òrgan The National Interest.


La figura del pensador Leo Strauss es el referent principal del neo-conservadurisme, tot i que ell va tenir molta cura de no polititzar el seu pensament filosòfic. Però els seus deixebles Harry Jaffa i Allan Bloom varen generar dues línies diferents del straussisme polític. Jaffa entronca amb el nacionalisme americà en tan que Bloom s'interessa per les conseqüències desintegradores de la crisis de la modernitat ( El Cierre de la Mente Humana, 1987) amb el seu relativisme cultural.


Un tema tractat sovint per Strauss i els seus deixebles es el del paper de la política en la conformació dels règims, entesos com una forma de viure en el que les institucions polítiques formals i els hàbits informals s'inter-relacionen i influeixen recíprocament. El straussisme no ha estat mai anti-estatalista a diferencia dels neoconservadors llibertaris, als que criticaven com a" defensors de totes les llibertats menys la de autogovernar-se..." (Adam Wolfson : "Conservatives and Neoconservatives"). Els neoconservadors podien establir aliances tàctiques amb els conservadors tradicionals i els llibertaris en matèries com les de la reforma del estat del benestar però tot i que els preocupa els efectes corrosius de les ajudes sobre el caràcter dels pobres, no s'oposen a la intervenció estatal e per qüestió de principis.


Tot i que el straussisme entén que certs canvis polítics només es poden resoldre amb canvis de règim, donat que les polítiques dels països reflecteixen els valors de les societats respectives, aquestos canvis requereixen una base interna i no son possibles només per la acció externa. Els casos de Polònia, Hongria i Txecoslovàquia desprès de 1989 en son un bon exemple positiu en tan que la situació actual de l'Afganistan i l'Iraq ho son per tot el contrari. Strauss va ser sempre escèptic amb l'idea de la Il·lustració de que la raó fos suficient per bastir un ordre polític estable i que sigui possible eliminar de la política les afirmacions irracionals de la revelació. Per tan, si be els canvis de règim polític podien ser necessaris per modificar certs comportaments, aquests canvis podien ser molt difícils d'aconseguir.


Els vells ex-trotskistes-anticomunistes jueus del City College de Nova York dels anys 30 que foren el nucli bàsic del neoconservadurisme a traves de les publicacions The Public Interest i The National Interest es van trobar fent costat en els anys 70, al enfrontar-se a la Nova Esquerra, amb els conservadors tradicionals d'aspiracions llibertaries per un govern mínim, amb els de base religiosa o amb els nacionalistes jacksonians, i desprès plegats varen donar-li suport a la administració Reagan , que sortin de la política exterior realista de Kissinger va replantejar la guerra freda amb la URSS amb més intransigència.


Encara que mai varen ser creients convençuts de Friedrich von Hayek ni de Ludwig von Mises tampoc van fer mai una crítica al capitalisme de mercat, i com agnòstics que eren, mai van donar prioritat als posicionaments religiosos, però si que mantingueren diferències amb els nacionalistes en qüestions com les de la immigració i el lliure comerç que ells defensaven.


Amb la caiguda del comunisme i la desaparició de la URSS es va esfumar l'element de política exterior que aplegava els neocons amb els altres grups conservadors i es posaren en evidencia desacords en el grau en que el foment de la democràcia i la defensa dels drets humans tenien que vertebrar la política exterior americana així com el grau d'implicació del país amb la resta del mon. Des de The National Interest es va arribar a suggerir la conveniència de una desconnexió amb Europa o la inconveniència d'intervenir en els Balcans.


Els principis bàsics del pensament neocon en política exterior que els distingeix de altres escoles de pensament es poden resumir en els següents:


" La creença en que el caràcter del règims es important i per tan la política exterior ha de reflectir els valors de les societats democràtiques lliberals Aquesta creença es va generar en els sentiments anti-estalinistes dels fundadors que creien que guerra freda era primordialment un enfrontament de ideologies i valors.


" La creença en que el poder dels USA ha estat emprat (les intervencions en les guerres d'Europa del segle XX) i pot continuar emprant-se amb fins morals i per tan que s'han d'implicar en assumptes internacionals, acceptant el principi realista de que cal l'ús del poder a vegades per assolir objectius morals i que com a potencia dominant tenen responsabilitats especials en l'àmbit de la seguretat.


" Una desconfiança en els projectes ambiciosos de enginyeria social basat en la experiència de les conseqüències adverses dels grans esforços de planificació social tan als països totalitaris com per la dels anys 60 als USA.


" L'escepticisme sobre la legitimitat i la eficàcia del dret i les institucions internacionals en la seva capacitat d'aportar seguretat i justícia. Coincideixen amb els" realistes" en que les Nacions Unides son massa febles per imposar regles, evitar agressions i fer d'àrbitre garantint la justícia internacional. Aquest recel envers les NU no es extensiu a altres formes de cooperació internacional com la NATO doncs la acció col·lectiva es basa en principis democràtics compartits.


Deixem aquí l'anàlisi del posicionament neoconservador durant la dècada dels 90 desprès del col·lapse del sistema soviètic i la seva ulterior vinculació amb la, política de la administració Bush desprès dels atemptats del 11 de Setembre del 2001, per quedar-nos amb els quatre principis que vertebraren el seu pensament durant la guerra freda: a) la preocupació per la democràcia i els drets humans; b) la fe en que el poder dels Estats Units podia emprar-se amb fins morals; c) l'escepticisme sobre la capacitat del dret i les institucions internacionals per resoldre problemes de seguretat greus i d) la opinió que la enginyeria social ambiciosa sovint comporta conseqüències inesperades i resultats contraproduents


A.O.B.

27 d'Agost de 2007

 
Bàner
TALLERS
 
LLOTJA
 
MEETING_POINT
 
Ulti Clocks content

Cercador

Sindicació


Fundació cercle per al coneixement
www.cperc.net

Passeig de Gràcia 118, 5è 1a
Tel. 934 982 221 - Fax 933 075 658 - Mob 696 905 368
08008 Barcelona - Espanya