Les organitzacions es creen per aconseguir algun fi mitjançant la producció d'uns outputs. Les organitzacions consumeixen diversos recursos en el procés d'acomplir els seus fins. S'espera que també es crearà valor afegit en el procés, es a dir, que el valor del "producte" (output) serà major que el dels recursos de tota mena que s'hagin consumit. D'altra manera es tractaria d'una organització socialment i econòmica parasitària condemnada més d'hora que tard a desaparèixer. Aquest valor afegit es pot composar de molts paràmetres diferents segons la naturalesa de la organització, però en qualsevol cas es una condició fonamental per la seva supervivència. Quan es tracte d'una organització quins outputs concorren en el mercat i que per tan hauran de competir amb el d'altres organitzacions, cal a més que la organització sigui prou eficient com per poder-los oferir a preus competitius. Aquestes son les tres condicions bàsiques que justifiquen la existència i la supervivència de les organitzacions: a) que tinguin una finalitat interessant, b) que en la persecució del seu fi la seva activitat afegeixi valor i c) que ho pugui fer amb eficiència suficient per no ser eliminada per els competidors.
La generació de valor afegit també es coneix com creació d'excedents, una part dels que, en les organitzacions amb afany de lucre, dona lloc als beneficis del capital. Cal tenir ben en compte que tan sols una part dels excedents es transforma, en un cert tipus d'empreses, en beneficis per al capital, en tan que la creació d'excedents es un requisit fonamental per a tota organització que no sigui parasitària i per tan pugui sobreviure.
Les organitzacions, com Ens socials, tenen voluntat de supervivència. Malgrat aquest instint col·lectiu no totes ho aconsegueixen per massa temps. De fet, les expectatives de supervivència de les empreses és de mitjana la meitat de la dels sers humans, uns quaranta anys.. Només algunes, poques, arriben a centenàries i es poden contar amb els dits les de longevitat superior que es coneixen com mil·lenàries (universitats, esglésies exèrcits, alguns estats, etc). Per a que les organitzacions perdurin no tan sols han de crear excedents eficientment si no que han de ser útils socialment. Aquesta utilitat social és un dels paràmetres sovint intangibles que no son tinguts en conte per molts, no així per els responsables competents de la governació de les organitzacions que sobreviuen. Utilitat social i eficiència son doncs les condicions que permeten a les organitzacions no desaparèixer. Això val tan per les organitzacions amb afany de lucre sotmeses a les regles del mercat com per les que no ho son o no hi estan.
En el primer cas, els canvis solen ser més ràpids. Les empreses inútils o ineficients fan fallida i els seus actius son adquirits a baix preu per algun competidor eficient. Organitzacions sense afany de lucre que operin o no sota les lleis del mercat, poden sobreviure durant més temps amb ineficiències al ser mantingudes per suports externs ( per exemple: subvencions) donada la seva utilitat social. Ara be, aquesta artificialitat en una organització parasitària que consumeix recursos mes enllà del valor que aporta, no es sostenible indefinidament i tard o d'hora es troben mecanismes, en general del tipus de canvi de titularitat patrimonial , per donar-li eficiència i que aconsegueixi afegir valor en la consecució del seu fi social. Em vist al llarg del segle XX com es produïa per circumstancies diferents un anar i tornar entre la titularitat pública i privada en tots els indrets de empreses de evident utilitat pública en busca de eficiència i sostenibilitat.
Ara be, el pensament únic dominant que creu entendre molt be la utilitat pública de certes organitzacions, no veu tan clar la necessitat de la seva eficiència. Accepta sense mes el parasitisme de la ineficiència certes organitzacions socialment útils sense plantejar-se el cost d'oportunitat en l'ús dels recursos disponibles. Si els recursos públics necessaris per el manteniment de aquest tipus d'organitzacions parasitàries per ineficients son finits i per tan els podem considerar escassos donades les necessitats existents, tenir en compte el cost d'oportunitat es important. Esmerçar malament els recursos disponibles en organitzacions ineficients és una injustícia no tan sols per les que competeixen eficientment, si no i sobre tot per als qui aporten els recursos públics i que esperen la millor utilització possible dels mateixos.
Es clar que segons el pensament retrògrad, la solució per a les organitzacions ineficients de acceptada utilitat social, passa per treure-les del mercat i si és possible convertir-les en un monopoli estatal o para-estatal. D'aquesta manera les seves ineficiències queden amagades al fer desaparèixer la competitivitat de la competència.
Però amb el canvi de les circumstancies de l'entorn, de les prioritats públiques o de les visions del mon, aquestes organitzacions poden ser retornades al espai del mercat, això si, en un entorn super-regulat, no fos cas què! I com que les regulacions son com la administració de medicaments, que poden curar però també poden causar efectes indesitjables, si se'n fan moltes acaben predominant els efectes indesitjats i fer mes mal que be. Si a mes el procés de retorn al mercat d'organitzacions monopolístiques nacionalitzades no es fa bé ( el cas de les privatitzacions desprès de la desaparició de la URSS n'és un cas paradigmàtic) els conflictes queden garantits.
Tot aquest seguit de consideracions ve al cas del que escrivia ahir, 23 d'agost de 2007, a La Vanguardia de LLF en el seu article intitulat "Revitalitzar la Política" en el que deia literalment: "La acción política es importante, pero con frecuencia está sometida a decisiones que se toman en lugares remotos, por personajes anónimos y designados por consejos de administración, que no tienen en cuenta el bien común sino su ánimo de lucro". La primera meitat de la afirmació pot ser sovint correcta i també la segona però expressa una doble creença antiliberal : a) que els polítics tenen sempre en compte el be comú quan no estan sotmesos a decisions presses fora de la seva sobirania i b) que a els consells d'administració i a els seus executius, només els mou l'afany de lucre i mai els interessos comuns. Totes dues coses poden ser sovint certes, encara que sovint els polítics col·loquen els interessos sectaris per davant del bé comú i els responsables de les organitzacions que no tenen el bé comú en compte posen en perill el futur de les organitzacions de les que en son responsables. Per el demés, deixem l'afany de lucre en pau que només representa una petita part en la distribució del valor afegit que genera la activitat de les organitzacions eficients i que per tan afegeixen valor amb la seva actuació
Barcelona 24 d'Agost de 2007.
