Fundacio Cercle per al Coneixement

  • Augmenta la mida de la font
  • Mida de la font per defecte
  • Disminueix la mida de la font

Barcelona, ciutat del Coneixement?

Correu electrònic Imprimeix PDF

L’economia del coneixement no és una altra economia, sinó la que afegeix màxim valor a tot el que hi ha, mitjançant l’aprofitament de la primera matèria més estesa, la del propi cervell amb totes les seves propietats.

Barcelona,
ciutat del
coneixement?

Text Pere Monràs Metge. Vicepresident de la Fundació Cercle per al Coneixement. President d’Hèlix, SL

Conèixer el posicionament de la ciutat en relació amb el model d’economia del coneixement és avui rellevant? La ciutat és el primer nivell de convivència col•lectiva organitzada, abans de l’existència de l’espai virtual que dilueix el factor espai en les relacions interpersonals. Considerem que l’impacte de les tecnologies de la computació i l’aparició de les xarxes exigeixen dissenys de ciutat d’una envergadura similar als d’Idelfons Cerdà. Creiem que cal prendre’s seriosament els valors de l’economia i la societat del coneixement i contrastar-los amb experiències que s’estan duent a terme amb resultats evidents. I aquest debat ha de partir d’on i de com estem pensant, i alhora hem de saber que no córrer riscos és el pitjor dels riscos. Mobilitzar cap a una esperança real és activar les persones. I la ciutat és per a i des de les persones.

En primer lloc, entenem l’economia del coneixement (propietat del subjecte) com l’ús intensiu d’aquest i no una aplicació de tecnologies (propietat de l’objecte). El seu valor afegit és superior al dels models anteriors. Sabem que la pura intermediació en qualsevol producte o servei ha de respondre a quelcom tan simple com agregar valor. Si el valor agregat és aparent, s’ensorrarà per efecte de les mateixes lleis de l’economia: tota activitat, pública o privada, té un cost; tot endeutament té un termini, i tota inversió aspira a un retorn. No tenir-ho en compte condueix a la crisi, i a més arrossega la societat cap a un deteriorament moral per l’activació de valors individualistes malsans i depredadors basats en el “tot s’hi val”. Sota aquest prisma, algunes organitzacions maltracten la matèria primera, que són els seus professionals, en considerar-los com a recursos humans i no com a humans amb recursos.

Afegim-hi la perversió de molts conceptes en la funció pública, com ara confondre educació i ensenyament o no aclarir que l’autoaprenentatge per assaig i error avui possible posseeix més valor que la formació reglada que es rep, i en general la confusió entre gestió pública i responsabilitat pública que faci possible el pluralisme i no el monopoli i que, més enllà de l’assignació administrativa, permeti la lliure elecció, tal com comenta a Ideas para salir de la crisis el diputat del Parlament de Suècia Mauricio Rojas. Llegim-ne un dels passatges: “...per a mi no té cap importància qui gestiona una escola. L’important és que les regles es compleixin, que l’escola tingui una alta qualitat i que els alumnes estiguin bé… La qualitat és l’important, no qui tingui la gestió…”

Però no volem donar a pensar que el nostre debat és contra algú, contra persones, grups o col•lectius delerosos de gestionar el que és de tots, sinó que és a favor d’obrir les nostres ments, de debatre idees o, si més no, posar-les en qüestió, no quedar-nos redoblant els nostres objectius no aconseguits, mitjançant més esforços o millors explicacions, sinó repensar els objectius mateixos i generant nou pensament. En això consisteix l’economia del coneixement: canviar el canvi, pensar en sistèmic, anar a una concepciód’interdependència i autonomia de les parts en un tot, com ens ensenya la mateixa biologia. Tal com el professor Marina diu: “No és incompatible, ni ho ha de ser pas, pensar i respirar simultàniament”. No ens cal més activisme. El que necessitem és pensar des del subjecte, abandonant la pràctica de pensar des de l’objecte. El valor afegit ve de canviar el patró mental des del qual pensem les coses, la fi del qual no és l’eficiència (fer per guanyar), sinó l’efectivitat (fer per afegir valor i fer-ho, guanyant).

La ciutat del coneixement, sota aquesta òptica, no és un cant a les sigles de l’R+D+I, o el seu contrapès en el nombre de parcs científics o la internacionalització i exportació dels nostres productes i serveis solament. Segons el nostre parer i sense afirmar que el que s’ha dit no és així, hauríem d’apostar per l’activació del talent i per les condicions perquè la creativitat, la connectivitat i el fet de compartir, que són valors de la persona, del subjecte, siguin els prioritaris en els estils de vida, en els estils de treball i en els estils d’organitzar-se en qualsevol sector o àmbit d’activitat. L’economia del coneixement no és una altra economia, sinó l’economia que afegeixi el màxim valor a tot el que hi ha, mitjançant l’aprofitament de la primera matèria més estesa, la del propi cervell amb totes les seves propietats.

De tot això, en diem metamodel. Significa no pensar en models sobre què fer, sinó pensar en com pensar els models desaprenent les rutines actuals que condicionen la capacitat de pensar “en fresc”. I això és un canvi de paradigma. Vegem-ne un exemple. Recentment vam veure a la televisió una pel•lícula antiga: Oliver Twist. Diverses escenes hi mostren el trànsit a Londres a principis de la Revolució Industrial. S’hi observen carruatges variats, que obeeixen tots a un patró similar amb el pescant per al conductor i les cabines diligència per als viatgers, amb els seus dos o quatre cavalls de tracció. El que és ressenyable, per al tema que ens ocupa, és observar com al mateix temps ja es creuaven amb alguns altres carruatges de la mateixa aparença, amb l’única diferència que no hi havia cavalls de tracció, sinó que s’havien substituït per tracció de vapor, però encara així conservaven la mateixa aparença entesa com a natural per al carruatge de transport de viatgers. Així doncs, es va canviar la força motriu (del cavall al vapor), però encara va trigar molt de temps a arribar el canvi de la forma estructural en ús (el carruatge) per la del cotxe. La millor empresa del món en la construcció de carruatges va fer fallida atès que el seu paradigma se sustentava en el fet que eren els millors a fer carruatges i no els millors a transportar viatgers. No van entendre el conjunt de canvis. No canviava una part, canviava el tot. No era un discurs. Era un canvi epistèmic. És per això que diem que el col•lapse no és la crisi econòmica, sia financera o immobiliària, o estructural. Ni diem que ens en traurà l’espera pacient, el sanejament del que estigui excedit, ni tan sols les forces del mercat i la seva conjunció amb els recursos públics per donar aguant al que s’ha esquerdat. El pitjor col•lapse és el mental.

Diem que tenim un repte al davant, poc parlat i menys comprès, a una enorme distància encara dels comportaments necessaris. Requereix un reconeixement del nou paradigma en els actes de sentir, pensar i fer. Sentir, aprofitant les enormes possibilitats del nostre sistema límbic per gestionar bé les emocions com a palanca catalitzadora del nostre jo. Pensar, perquè la lògica racional de separar segons Descartes no deixi la ciència compartimentada entre sabers distints. Fer, perquè el fet de guanyar mentre perden uns altres esdevingui fer col•laborant amb els altres des dels nostres límits perquè tots hi guanyem. Sentir, pensar i fer compartint i en una sola unitat d’acte, dóna un enorme valor afegit i evita esperar una evolució o una revolució salvadores, per aspirar a una transformació o mutació de cadascú, com el cuc de seda que esdevé papallona. En definitiva, recordant Itamar Rogovsky: “Si tots pensem igual, és que ningú no està pensant”. O Mark Twain quan diu: “El dia que descobreixes que pertanys a la majoria, ha arribat el moment de canviar d’opinió”.

 

 
Bàner
TALLERS
 
LLOTJA
 
MEETING_POINT
 
Ulti Clocks content

Cercador

Sindicació


Fundació cercle per al coneixement
www.cperc.net

Passeig de Gràcia 118, 5è 1a
Tel. 934 982 221 - Fax 933 075 658 - Mob 696 905 368
08008 Barcelona - Espanya