El Millor dels Móns Possibles Valor de les Organitzacions Enginyeria Social i Planificació Neocons Modernitzar l'Esquerra? El Gran Silencio Escoltar Steiner El Millor dels Móns Possibles De sempre, els europeus i les europees ens hem reconegut com pertanyent a pobles cultes. Estem profundament arrelats en la cultura greco-romana, varem sortir amb el Renaixement del obscurantisme medieval., desprès de les guerres dels cent anys i de religió, amb la pau de Westfalià, varem concebre els estats moderns, amb la Il·lustració, varem consolidar el regne de la raó i el segle XIX fou el de les llums i el inici de la ciència i de la tecnologia en gran escala, No en tenim cap dubte, som inqüestionablement gent de cultura. Les terribles experiències del segle XX ens ha fet, a més de cultes, savis. Aquest segle va començar amb la hegemonia dels estats imperialistes europeus que dominaven tota Àfrica i casi tota Àsia. Però dos grans guerres que ocuparen el 20% de la primera meitat del segle i la interminable guerra freda entre els dos imperis que n'ocupa el 80% de la segona, varen ser una experiència de les que deixen cicatrius a l'ànima. A començament del segle XXI, el continent europeu està ocupat per un conjunt de 25 estats agermanats sota la UE, uns quants estats balcànics conflictius, els estats ex-membres de la Unió Soviètica, Rússia i uns 40.000 quilometres quadrats de Turquia. Com a UE som un gran mercat, la tercera potencia demogràfica i segurament la primera econòmica, quina ciutadania ha assumit i entès el que convenia aprendre del segle XX. Tot això es el que ha fet savis als europeus i europees, que majoritàriament abracen el pacifisme, el igualitarisme, el relativisme i el multiculturalisme, així com la creença que la millor expressió de la sobirania es l'estat del benestar i que tot el demés es renunciable o transferible a un ordre supranacional. Creiem majoritàriament que el mon seria millor amb un sistema basat en el multilateralisme del govern de les Nacions Unides, per decidir el que els estats poden o no poden fer. Som, sens cap mena de dubte, molts, cultes, savis, justos, rics i bona gent. Els europeus i les europees tenim molt clar que els dos majors problemes del mon actual son el unilateralisme dels Estats Units i la violència racista d'Israel. Es per això que ens manifestàrem massivament en contra de la voluntat del President Bush d'agredir l'Iraq i varem negar-li des de les NU la legitimitat al atac contra aquest país. No se'ns ha d'entendre malament, no estàvem a favor del règim dictatorial de Sadam Hussein però tampoc ens movia els interessos petrolífers, senzillament no creiem que res pugui justificar mai una guerra i encara menys un atac denominat "preventiu" per que tampoc varem creure mai que a l'Iraq hi haguessin armes de destrucció massiva. La conducta del dictador Sadam Hussein incomplint els seus compromisos amb les NU enteníem que era solament un "farol" defensiu enfront dels seus rivals regionals. Mai hem cregut estar en perill per el terrorisme de Al Quaeda que havia atacat l'Onze de Setembre del 2001 les Torres Bessones de Nova York, ni desprès dels fets de Madrid del 2004 i Londres en el 2005. Malgrat que els problemes no han desaparegut, la situació actual segurament correspon a la millor que ens podríem desitjar, al menys fins que les properes eleccions de la tardor del 2008 als Estats Units portin a la Presidència el candidat acceptable. Llavors, al gener del 2009 veurem, d'acord amb el tarannà del nou President americà i de si proposa les polítiques internacionals escaients, decidirem què es el que volem fer. Si no hi ha una renúncia explícita a les polítiques: 1) "unipolars" d'anticipació per imposar canvi de règims, 2) d'hegemonia ni que sigui benvolent i 3) i de renúncia al "excepcionalisme", ens caldrà pensar com ens hi posem. Amb la reconstrucció de l'Iraq. Es allò del que "qui ho trenca ho paga" i nosaltres com que no ho hem tocat ni ens toca pagar. Ara be, si finalment el nou govern dels Estats Units rectifica , tindrem que moure fitxa i caldrà que ens preguntem què es el que estem disposats a fer i fins on volem arribar per a que el mon sigui un lloc mes habitable. Dedicarem tota la nostra saviesa, bondat i riquesa només a contenir als americans per que no tornin a equivocar-se? Voldrem ajudar als pobles musulmans a defensar-se del "fundamentalisme" islàmic? Serem capaços de integrar aquest "fundamentalisme" que també cohabita dintre de la nostra societat? Resoldrem el problema palestino-israelí o be continuarem sent-ne uns espectadors pro-palestins? Com decidirem si Turquia es o no europea? Continuarem amb una política de "laissez faire" davant del procés nuclear de l'Iran? Deixarem l'Àfrica al seu destí? Que quedi clar que no som antiamericans. Ens agrada el jazz, el cine de Hol·lywood y la seva cultura pop, però no així la seva política. Tampoc som antisemitas tan sols contraris a les polítiques de Israel.. Ens agraden els grans pensadors jueus moderns ( Einstein, Freud, Marx. etc ) però no com maltracten als palestins. Confiem en poder continuar creient que estem en el millor dels móns possibles i que estem fent el que ens toca no tan sols per anar vivint si no també per millorar el mon. O potser, com ens va dir recentment als catalans el President Pujol, també els europeus i les europees ens hem mirat al mirall i no ens hem agradat? A.O.B 21 d'agost de 2007 Valor de les Organitzacions Les organitzacions es creen per aconseguir algun fi mitjançant la producció d'uns outputs. Les organitzacions consumeixen diversos recursos en el procés d'acomplir els seus fins. S'espera que també es crearà valor afegit en el procés, es a dir, que el valor del "producte" (output) serà major que el dels recursos de tota mena que s'hagin consumit. D'altra manera es tractaria d'una organització socialment i econòmica parasitària condemnada més d'hora que tard a desaparèixer. Aquest valor afegit es pot composar de molts paràmetres diferents segons la naturalesa de la organització, però en qualsevol cas es una condició fonamental per la seva supervivència. Quan es tracte d'una organització quins outputs concorren en el mercat i que per tan hauran de competir amb el d'altres organitzacions, cal a més que la organització sigui prou eficient com per poder-los oferir a preus competitius. Aquestes son les tres condicions bàsiques que justifiquen la existència i la supervivència de les organitzacions: a) que tinguin una finalitat interessant, b) que en la persecució del seu fi la seva activitat afegeixi valor i c) que ho pugui fer amb eficiència suficient per no ser eliminada per els competidors. La generació de valor afegit també es coneix com creació d'excedents, una part dels que, en les organitzacions amb afany de lucre, dona lloc als beneficis del capital. Cal tenir ben en compte que tan sols una part dels excedents es transforma, en un cert tipus d'empreses, en beneficis per al capital, en tan que la creació d'excedents es un requisit fonamental per a tota organització que no sigui parasitària i per tan pugui sobreviure. Les organitzacions, com Ens socials, tenen voluntat de supervivència. Malgrat aquest instint col·lectiu no totes ho aconsegueixen per massa temps. De fet, les expectatives de supervivència de les empreses és de mitjana la meitat de la dels sers humans, uns quaranta anys.. Només algunes, poques, arriben a centenàries i es poden contar amb els dits les de longevitat superior que es coneixen com mil·lenàries (universitats, esglésies exèrcits, alguns estats, etc). Per a que les organitzacions perdurin no tan sols han de crear excedents eficientment si no que han de ser útils socialment. Aquesta utilitat social és un dels paràmetres sovint intangibles que no son tinguts en conte per molts, no així per els responsables competents de la governació de les organitzacions que sobreviuen. Utilitat social i eficiència son doncs les condicions que permeten a les organitzacions no desaparèixer. Això val tan per les organitzacions amb afany de lucre sotmeses a les regles del mercat com per les que no ho son o no hi estan. En el primer cas, els canvis solen ser més ràpids. Les empreses inútils o ineficients fan fallida i els seus actius son adquirits a baix preu per algun competidor eficient. Organitzacions sense afany de lucre que operin o no sota les lleis del mercat, poden sobreviure durant més temps amb ineficiències al ser mantingudes per suports externs ( per exemple: subvencions) donada la seva utilitat social. Ara be, aquesta artificialitat en una organització parasitària que consumeix recursos mes enllà del valor que aporta, no es sostenible indefinidament i tard o d'hora es troben mecanismes, en general del tipus de canvi de titularitat patrimonial , per donar-li eficiència i que aconsegueixi afegir valor en la consecució del seu fi social. Em vist al llarg del segle XX com es produïa per circumstancies diferents un anar i tornar entre la titularitat pública i privada en tots els indrets de empreses de evident utilitat pública en busca de eficiència i sostenibilitat. Ara be, el pensament únic dominant que creu entendre molt be la utilitat pública de certes organitzacions, no veu tan clar la necessitat de la seva eficiència. Accepta sense mes el parasitisme de la ineficiència certes organitzacions socialment útils sense plantejar-se el cost d'oportunitat en l'ús dels recursos disponibles. Si els recursos públics necessaris per el manteniment de aquest tipus d'organitzacions parasitàries per ineficients son finits i per tan els podem considerar escassos donades les necessitats existents, tenir en compte el cost d'oportunitat es important. Esmerçar malament els recursos disponibles en organitzacions ineficients és una injustícia no tan sols per les que competeixen eficientment, si no i sobre tot per als qui aporten els recursos públics i que esperen la millor utilització possible dels mateixos. Es clar que segons el pensament retrògrad, la solució per a les organitzacions ineficients de acceptada utilitat social, passa per treure-les del mercat i si és possible convertir-les en un monopoli estatal o para-estatal. D'aquesta manera les seves ineficiències queden amagades al fer desaparèixer la competitivitat de la competència. Però amb el canvi de les circumstancies de l'entorn, de les prioritats públiques o de les visions del mon, aquestes organitzacions poden ser retornades al espai del mercat, això si, en un entorn super-regulat, no fos cas què! I com que les regulacions son com la administració de medicaments, que poden curar però també poden causar efectes indesitjables, si se'n fan moltes acaben predominant els efectes indesitjats i fer mes mal que be. Si a mes el procés de retorn al mercat d'organitzacions monopolístiques nacionalitzades no es fa bé ( el cas de les privatitzacions desprès de la desaparició de la URSS n'és un cas paradigmàtic) els conflictes queden garantits. Tot aquest seguit de consideracions ve al cas del que escrivia ahir, 23 d'agost de 2007, a La Vanguardia de LLF en el seu article intitulat "Revitalitzar la Política" en el que deia literalment: "La acción política es importante, pero con frecuencia está sometida a decisiones que se toman en lugares remotos, por personajes anónimos y designados por consejos de administración, que no tienen en cuenta el bien común sino su ánimo de lucro". La primera meitat de la afirmació pot ser sovint correcta i també la segona però expressa una doble creença antiliberal : a) que els polítics tenen sempre en compte el be comú quan no estan sotmesos a decisions presses fora de la seva sobirania i b) que a els consells d'administració i a els seus executius, només els mou l'afany de lucre i mai els interessos comuns. Totes dues coses poden ser sovint certes, encara que sovint els polítics col·loquen els interessos sectaris per davant del bé comú i els responsables de les organitzacions que no tenen el bé comú en compte posen en perill el futur de les organitzacions de les que en son responsables. Per el demés, deixem l'afany de lucre en pau que només representa una petita part en la distribució del valor afegit que genera la activitat de les organitzacions eficients i que per tan afegeixen valor amb la seva actuació Barcelona 24 d'Agost de 2007. Enginyeria Social i Planificació Desitjar un mon millor es un sentiment compartit per la gran majoria dels mortals. Actuar per millorar-lo es un compromís de tots els líders. Per aconseguir millores cal prendre decisions i posar-les en pràctica. Decisions que s'han de fonamentar en visions del que es vol aconseguir i accions basades en un mètode adequat. El mètode de ordenar les estratègies per aconseguir un fi se'n diu planificació que empra la lògica de la raó. Les lògiques mecanicistes en la planificació de grans canvis per millorar el mon tot i seguir un procés molt racional no acostumen a obtenir èxits definitius com la experiència històrica ens ha demostrat abastament. Els grans canvis socials (abolició de la esclavitud, igualtat de drets de la dona, etc) hauran estat volguts per molts però no s'han assolit de cop i volta gràcies a la enginyeria social degudament planificada per líders de nous sistemes. Han estat fruit d'una evolució social que ningú ha pogut controlar per evitar-la o per accelerar-la. Ha estat una convicció col·lectiva, no imposada per ningú a ningú, de que el nou ordre era una millora convenient per a tots. De entre tots els intents de canviar el mon o societats concretes amb processos d'enginyeria social ambiciosa, alguns han produït fracassos ràpids ( les revolucions culturals xinesa de Mao o la de Cambotja de Pot Pol) i d'altres varen semblar durant bastants dècades que eren un èxit, però a la fi varen demostrar ser un fracàs, com la revolució soviètica. La revolució francesa va ser una excepció, al·legaran molts. No es qüestionable que va produir canvis irreversibles, no ho es tan que aquests fossin els que postulaven els revolucionaris. Des de la perspectiva dels objectius de la revolució la enginyeria social que postulava no va reeixir malgrat que va finalment acabar creant un sistema polític diferent al absolutisme monàrquic. No fou doncs un èxit d'enginyeria social tan sols un accelerador de un procés que ja s'estava produint. Aquestes consideracions venen al cas per el recent esdeveniment polític a Turquia de la elecció per la presidència del estat de un polític islamista, encara que moderat. D'alguna forma aquest fet senyala la fi de una experiència, fins ara d'èxit, d'enginyeria social iniciada per Kemal Ataturk ara fa 84 anys. El procés de modernització que Ataturk va concebre per a el país passava per la creació d'un estat laic, deslligat de la religió majoritària de la seva població. Axis es va fer constar en la nova constitució deixant la responsabilitat última del seu compliment al exèrcit, que fou la primera institució en modernitzar-se. Fent us d'aquesta responsabilitat, l'exèrcit va promoure uns quants cops d'estat durant les dècades dels 60 i 70 del segle passat, quelcom que des el punt vista europeu es considerava com actituds retrògrades inacceptables. Aquest cop, però, l'exèrcit, desprès d'amenaçar amb intervenir en el primer intent d'elegir un president islamista, s'ha abstingut de fer-ho en el segon intent. Com interpretar aquest fet. Per una banda, indica que l'enginyeria social dissenyada per Ataturk per modernitzar Turquia pot donar-se com caducada. En segon lloc, ha reeixit finalment la realitat social - l'islamisme dominant de la població- sobre el disseny d'Ataturk . En tercer lloc, aquest retorn a la "naturalitat" social s'ha produït després de consolidar-se la modernització de l'estat, el que permetrà segurament que l'exèrcit es pugui deslliurar de responsabilitats que no li corresponen. De fet amb un sistema polític mes natural del que va dissenyar Ataturk fa 84 anys, Turquia podrà continuar evolucionant cap una modernitat que la faci acceptable per que els europeus la reconeguin com un membre de la UE Potser el cas de Turquia en forçarà a acceptar que l'enginyeria social ambiciosa pot excepcionalment arribar a tenir èxit En tot cas, cap planificador per genial que sigui, podria haver previst i gestionat el procés evolutiu seguit per aquest país en les darreres vuit dècades. A.O.B. 30 d'Agost de 2007 Neocons Si "el liberalismo es pecado" el mot neocon es un insult. Però sabem de quina mena de liberalisme parlem quan emprem el mot neocon? Coneixem els principis que defensen els neo-conservadors i que els diferencien del conservadors tradicionals? Per què el mot neocon es considera ara i aquí un insult? Segurament no es tan per els principis bàsics i el cos de pensament que el sustenten com per la vinculació que s'ha fet amb les polítiques de la administració Bush. Però el cert es que el neo-conservadurisme es, de molt, anterior a la administració Bush i es més que probable que aquesta administració no només n'hagi fet una mala aplicació en la seva gestió si no que no participi de molts dels seus principis. No ens interessa ara el neo-conservadurisme americà i la seva vinculació amb la política de la administració Bush sense abans conèixer els seus postulats bàsics , els seus orígens, les relacions amb les altres doctrines americanes de política exterior o les diferencies amb el conservadurisme clàssic Els orígens del neo-conservadurisme americà els trobem en el City College de New York on estudiaven un grup d'intel·lectuals jueus recentment immigrats en els anys 30 que estant altament polititzats, eren de pensament trotskista i profundament anti-stalinistes. Eren comunistes que entenien la brutalitat del sistema stalinista i que els esdeveniments internacionals varen fer-los migrar cap a un radical anticomunisme per raons molt diferents dels que motivaven a la dreta tradicional a ser-ho (el seu ateisme, l'anti-mercat o ser el sistema d'una potencia hostil). Aquest grup simpatitzava amb els mateixos objectius socials del comunisme però entengueren a temps que el "socialisme real" s'havia convertit en un sistema monstruós a la URSS, que ja no perseguia els objectius que pregonava. A principis dels anys 40 tots els membres del grup ja havien abandonat el marxisme. A mitjans dels anys 60, molts dels membres d'aquest grup professaven en prestigioses universitats. Varen tenir que sortir en defensa de les institucions atacades per una nova generació d'estudiants radicals (el moviment de la Nova Esquerra), que oposant-se a la guerra del Vietnam considerava que les universitats eren esclaves del sistema capitalista i al servei del imperialisme americà. Era un moviment simpatitzant de Mao, Ho Chi Min, Castro i del sandinisme. Com que els vells professors encara veien amb bons ulls els programes socials per abordar les causes de les desigualtats del tipus del estat de benestar europeu, varen crear una revista per donar una visió crítica als problemes: The Public Interest. Des de aquesta plataforma varen fer un posicionament molt crític amb els processos d'enginyeria social, els seus límits i els perills que comporten les actuacions estatals que alteren les relacions socials orgàniques basant-se en les experiències tan de la URSS com les mateixes americanes de la Gran Societat de L.B. Johnson. Per analitzar les qüestions de política exterior del Estats Units varen crear un altre òrgan The National Interest. La figura del pensador Leo Strauss es el referent principal del neo-conservadurisme, tot i que ell va tenir molta cura de no polititzar el seu pensament filosòfic. Però els seus deixebles Harry Jaffa i Allan Bloom varen generar dues línies diferents del straussisme polític. Jaffa entronca amb el nacionalisme americà en tan que Bloom s'interessa per les conseqüències desintegradores de la crisis de la modernitat ( El Cierre de la Mente Humana, 1987) amb el seu relativisme cultural. Un tema tractat sovint per Strauss i els seus deixebles es el del paper de la política en la conformació dels règims, entesos com una forma de viure en el que les institucions polítiques formals i els hàbits informals s'inter-relacionen i influeixen recíprocament. El straussisme no ha estat mai anti-estatalista a diferencia dels neoconservadors llibertaris, als que criticaven com a" defensors de totes les llibertats menys la de autogovernar-se..." (Adam Wolfson : "Conservatives and Neoconservatives"). Els neoconservadors podien establir aliances tàctiques amb els conservadors tradicionals i els llibertaris en matèries com les de la reforma del estat del benestar però tot i que els preocupa els efectes corrosius de les ajudes sobre el caràcter dels pobres, no s'oposen a la intervenció estatal e per qüestió de principis. Tot i que el straussisme entén que certs canvis polítics només es poden resoldre amb canvis de règim, donat que les polítiques dels països reflecteixen els valors de les societats respectives, aquestos canvis requereixen una base interna i no son possibles només per la acció externa. Els casos de Polònia, Hongria i Txecoslovàquia desprès de 1989 en son un bon exemple positiu en tan que la situació actual de l'Afganistan i l'Iraq ho son per tot el contrari. Strauss va ser sempre escèptic amb l'idea de la Il·lustració de que la raó fos suficient per bastir un ordre polític estable i que sigui possible eliminar de la política les afirmacions irracionals de la revelació. Per tan, si be els canvis de règim polític podien ser necessaris per modificar certs comportaments, aquests canvis podien ser molt difícils d'aconseguir. Els vells ex-trotskistes-anticomunistes jueus del City College de Nova York dels anys 30 que foren el nucli bàsic del neoconservadurisme a traves de les publicacions The Public Interest i The National Interest es van trobar fent costat en els anys 70, al enfrontar-se a la Nova Esquerra, amb els conservadors tradicionals d'aspiracions llibertaries per un govern mínim, amb els de base religiosa o amb els nacionalistes jacksonians, i desprès plegats varen donar-li suport a la administració Reagan , que sortin de la política exterior realista de Kissinger va replantejar la guerra freda amb la URSS amb més intransigència. Encara que mai varen ser creients convençuts de Friedrich von Hayek ni de Ludwig von Mises tampoc van fer mai una crítica al capitalisme de mercat, i com agnòstics que eren, mai van donar prioritat als posicionaments religiosos, però si que mantingueren diferències amb els nacionalistes en qüestions com les de la immigració i el lliure comerç que ells defensaven. Amb la caiguda del comunisme i la desaparició de la URSS es va esfumar l'element de política exterior que aplegava els neocons amb els altres grups conservadors i es posaren en evidencia desacords en el grau en que el foment de la democràcia i la defensa dels drets humans tenien que vertebrar la política exterior americana així com el grau d'implicació del país amb la resta del mon. Des de The National Interest es va arribar a suggerir la conveniència de una desconnexió amb Europa o la inconveniència d'intervenir en els Balcans. Els principis bàsics del pensament neocon en política exterior que els distingeix de altres escoles de pensament es poden resumir en els següents: " La creença en que el caràcter del règims es important i per tan la política exterior ha de reflectir els valors de les societats democràtiques lliberals Aquesta creença es va generar en els sentiments anti-estalinistes dels fundadors que creien que guerra freda era primordialment un enfrontament de ideologies i valors. " La creença en que el poder dels USA ha estat emprat (les intervencions en les guerres d'Europa del segle XX) i pot continuar emprant-se amb fins morals i per tan que s'han d'implicar en assumptes internacionals, acceptant el principi realista de que cal l'ús del poder a vegades per assolir objectius morals i que com a potencia dominant tenen responsabilitats especials en l'àmbit de la seguretat. " Una desconfiança en els projectes ambiciosos de enginyeria social basat en la experiència de les conseqüències adverses dels grans esforços de planificació social tan als països totalitaris com per la dels anys 60 als USA. " L'escepticisme sobre la legitimitat i la eficàcia del dret i les institucions internacionals en la seva capacitat d'aportar seguretat i justícia. Coincideixen amb els" realistes" en que les Nacions Unides son massa febles per imposar regles, evitar agressions i fer d'àrbitre garantint la justícia internacional. Aquest recel envers les NU no es extensiu a altres formes de cooperació internacional com la NATO doncs la acció col·lectiva es basa en principis democràtics compartits. Deixem aquí l'anàlisi del posicionament neoconservador durant la dècada dels 90 desprès del col·lapse del sistema soviètic i la seva ulterior vinculació amb la, política de la administració Bush desprès dels atemptats del 11 de Setembre del 2001, per quedar-nos amb els quatre principis que vertebraren el seu pensament durant la guerra freda: a) la preocupació per la democràcia i els drets humans; b) la fe en que el poder dels Estats Units podia emprar-se amb fins morals; c) l'escepticisme sobre la capacitat del dret i les institucions internacionals per resoldre problemes de seguretat greus i d) la opinió que la enginyeria social ambiciosa sovint comporta conseqüències inesperades i resultats contraproduents A.O.B. 27 d'Agost de 2007 El Gran Silencio La película "El Gran Silencio" sigue en cartelera. Casi tres horas de silencio en la cartuja de la Grande Chartreuse, en los Alpes franceses, las estaciones que se suceden sin ruido, la naturaleza que cambia de tonos y sabores, nieves, lluvias y vientos, silencio de unos hombres que hablan para sí y para Dios. Y así toda una vida. Me dicen que ha sido un éxito de público. La noche que asistí a su pase también el silencio en la sala llena a rebosar era absoluto. El film era en versión original, en francés y alemán, pero daba lo mismo. Prácticamente no se habla en toda la película al margen de un cartujo ciego que en dos minutos explica el por qué del silencio vital de la existencia en la Chartreuse. El silencio es un auténtico lujo en los tiempos que corren. No existe en las viviendas modernas, en las calles, en los aullidos radicales de los conciertos de "rap", de "heavy metal" o de "acid rock". Estamos ante una gran conspiración del ruido contra los privilegios del silencio, de la reflexión, de la cortesía, del pensar, de la educación. Pascal ya lo dejó dicho como recuerda George Steiner en su reciente libro "Elogio de la Transmisión": si se consigue estar sentado en una silla, en silencio y a solas, en una habitación, es que se ha recibido una buena educación. Un amigo mío notario me suele comentar que si alguien se detiene a pensar en silencio durante media hora, toma unas notas y después escribe o habla de lo que ha pensado, el estupor puede ser general. No me veo recluido por vida en una Cartuja. No sería capaz. Pero sí que admiro la rotundidad del silencio en una rutina inalterable. Me fascina este silencio de eternidad pero me intriga más pensar qué pasa por las mentes y los corazones de quienes se han impuesto callar como norma conviviendo con otros hombres que tampoco hablan. "El Gran Silencio" es una bofetada a una sociedad que no busca la sabiduría, el conocimiento desinteresado, la creación de la belleza. Hacer dinero y saturar nuestras vidas de bienes materiales cada vez más superfluos es una pasión vulgar. Decía Goethe en sus conversaciones con Eckermann que "todo lo grande e inteligente es siempre minoritario. Ha habido ministros que tenían al pueblo y al rey en contra y que, aún así, lograron imponer en solitario sus grandes proyectos. El poeta de Weimar era un elitista, un privilegiado, que decía que no cabe pensar que pueda popularizarse el entendimiento. Puede ser que se vuelvan populares los sentimientos y las pasiones, pero la razón siempre estará sólo en posesión de unos pocos destacados". Es la tesis que recogería Ortega y Gasset en su "Rebelión de las masas" y que todavía es vigente para muchos en estos tiempos de globalización. Beethoven, por ejemplo, compuso su Sinfonía Coral, la Novena, estando más sordo que una tapia. Es otro momento de creatividad sublime envuelta en el silencio, como recuerda el propio genio en la reciente película "Copying Beethoven". Recomiendo cultivar el silencio para defendernos del ruido ambiental que penetra hasta los tuétanos y nos convierte en masas amorfas. El silencio también es cultura. La de un pastor de ovejas, por ejemplo, es inmensa. Decía nuestro Josep Pla en uno de sus Homenots que "la cultura no tiene nada que ver con los libros. La cultura es un determinado estado de espíritu, una comprensión, una tolerancia, una hospitalidad. He conocido muchos analfabetos totales o semianalfabetos incomparablemente más cultivados, más culturales, que tantos intelectuales intrigantes, fanáticos, peligrosos, que también he conocido". Lluís Foix 05/01/2007 MODERNITZAR L'ESQUERRA? Amb aquest mateix títol però sense el signe d'interrogació, no fa masses dies que en El País va aparèixer un article signat per Anthony Giddens, el professor de la London School of Economics que va configurar per els "labor" la tercera via política que va adoptar en Tony Blair. No hi ha cap dubte que Giddens es un pensador d'esquerres a les que defineix per defensar els principis de: progressisme, solidaritat, igualtat, proteccionisme social de l'Estat, als que proposa afegir la "modernització contra el conservadorisme". I tot seguit ens explica en què consisteix això de la modernització, suposo que per que ho deu veure com molt necessari per els seus correligionaris. En què consisteix això de la modernització necessària per el que Giddens anomena " conservadors de la esquerra" com els "Graques" francesos, tot advertint que no s'ha d'identificar necessàriament la dreta política amb el conservadorisme. Doncs en primer lloc modernitzar-se consisteix en abandonar el "antiglobalitzacionisme" per elaborar polítiques per preservar els valors de l'esquerra en la era de la globalització. En segon lloc creu necessari abandonar l'adjectiu socialista, concepte -mot que considera una "etiqueta d'un projecte mort" (sic). Com que això pot ser considerat escandalós per molts correligionaris, ho aclareix molt be per que ho diu i en poques paraules que reprodueixo sense traduir : "El socialismo .... se basaba en la idea de que los mecanismos de mercado pueden sustituirse por una economía regulada y en la tesis de que es posible superar el capitalismo con una sociedad muy distinta. El socialismo fue hijo de la sociedad industrial, mientras que ahora vivimos en una sociedad posindustrial (globalizadora) con una estructura de clases distinta y una dinámica diferente" Finalment, Giddens en aquest article, analitza la evolució de la Internacional Socialista durant el segle XX i com abandona els principis revolucionaris per assumir els de la democràcia primer, abandonant finalment el seu objectiu inicial de imposar el "triumfo del socialismo en el ámbito internacional" (sic). Es esperançador veure que s'obre una oportunitat per a que apareix-hi el "principi de Saramago", que es manifesta per la creença de que res es cert fins que no ho diu un dels nostres. Ho ha escrit en Giddens i ara se'n podrà parlar. Potser veurem que ser d'esquerres es una sensibilitat i no una idea política vigent i que les polítiques venen emmarcades per les necessitats, les utilitats i l'eficàcia. La dreta i l'esquerra serà potser a partir d'ara més una qüestió estètica que ideològica si ens atenem a la eficàcia de les solucions proposades per fer front a les necessitats. A.O.B. 12 de Setembre 2007 Escoltar Steiner